dimecres, 17 de setembre de 2014

Presentacio de la novela "Culleres de vora esmolada"

El proper 25 de setembre, a les 19h, l'escriptor i detectiu privat Vicente Corachan, farà la presentació de la novel·la a la llibreria Black Mask i a la llibreria Consumició Obligatòria, les dues al carrer del diluvi 7. Us hi esperem!

dimecres, 9 de juliol de 2014

La lambretta (3/3)



Un cop dominat el perill de les corbes gracies al sidecar i la pedra, en Pere Mata va accedir a les reiterades peticions de la seva dona: participar en les excursions en moto que feien els seus nombrosos germans i cosins.
Aviat es va veure que el ritme de ruta habitual en aquestes sortides, mai mes tornaria a ser el que era desprès de la incorporació del Pere Mata, un home assenyat, que es desplaçava a  velocitats que no exposessin el cos humà -concretament el seu- a riscos antinaturals. Els parents de la seva dona podien, si volien, causar una massacre accelerant fins i tot a mes de trenta Km/h les seves Lambrettas, Vespas i fins i tot una Zundapp de l’exèrcit nazi adquirida qui sap com, carregats amb la dona, els nens, roba d’abric i tot el necessari per fer un picnic. Ell no tenia pressa per morir.
Ben aviat, els homes van decidir que la única manera de no deixar enrere la seva estimada parenta i l’histèric del seu marit, era que anessin els primers.
Les dones, per la seva banda, van acordar que una caravana de motos desplaçant-se a velocitats gairebé negatives, mereixia una senyal, una identificació per que els altres conductors que se’ls trobessin davant, per exemple, a les costes de Garraf, giressin cua i marxessin cap a casa a esperar un dia mes propici. A la següent sortida, totes les motos lluïen unes vistoses banderoles amb la inscripció “Penya els Cagueres”.
L’avantatge de que el Pere fos el primer, es que no calia preocupar-se d’avisar als altres si algú li calia o volia aturar-se. Ell ja s’aturava cada pocs metres per que tenia gana, set, ganes d’orinar o fer de ventre, rampes, son, brosses a l’ull, o per que se li feia la “perla”[*].I evidentment, abans de posar-se novament en marxa, calia que algú de la comitiva, anés a engegar la moto del Pere.
Un cop l’any, en Pere i la seva dona, anaven a Andorra, a casa d’uns parents del Pere. Sortien de Barcelona a les sis del matí, i arribaven a Andorra passades les 10 de la nit. Cal tindre en compte, que en aquests viatges, en Pere perdia molta estona per trobar el lloc adequat on fer cada aturada, tant sols servien aquells indrets que tenien un pendent on engegar la Lambretta, o algú que domines el difícil art del cop de peu en la direcció i força precisa. Això no va canviar fins que el fill del Pere, amb tres anys, va demostrar al seu pare que, amb una coça despreocupada, ell podia engegar-li la moto. Aquell dia el Pere el va alçar, sospesant-lo, i malgrat que encara no arribava als 30 Kg, va dir-li, amb llàgrimes als ulls: -Fill meu, des d’avui, tu ocuparàs el lloc de la pedra!-




[*] Impuresa sense cremar de la benzina que impedeix l’encesa de la bugia.

dissabte, 28 de juny de 2014

Concurs internacional: "Ments esmolades"

Bases del concurs:

1: L'escriptor Jordi Martí Vidal convoca el concurs internacional "Ments esmolades" per la promoció de la seva novel-la: Culleres de vora esmolada"

2: Podran participar tots el lectors/es de la novel-la sense cap distinció per edat, sexe, nacionalitat, etc

3:El guanyador del concurs, sera el primer/era que publiqui, en els comentaris d'aquest blog, la resolucío de l'enigma seguent: dins la novel-la hi ha una referencia literària indirecta a una icona cinematogràfica d'abast mundial. Quin es el nom de l'autor/a d'aquesta icona?

4: El premi consistira en l'elecció, per part del guanyador, del nom, edat, sexe, trets físics, psicològics i anímics, i qualsevol altra característica que ell vulgui destacar, de un personatge rellevant de la tercera novel-la de la serie protagonitzada per l'inspector Arturo Ferriz.

5: El guanyador també rebrà un exemplar d'aquesta tercera novel-la, quan sigui publicada.

6:En el cas que, quant es descobreixi l'enigma, la mencionada novel-la ja estigui en proces de ser escrita o publicada, el premi es traslladara amb les mateixes condicions a la quarta novel-la de la serie, i aixi successivament.

dimecres, 25 de juny de 2014

Presentació de la novel·la

El proper divendres 27 de juny a les 19h, a la biblioteca Aigüestoses, de Sant Andreu de la Barca, el llibre serà presentat en public per l'escriptor Santandreuenc Albert Riudebas.

diumenge, 15 de juny de 2014

La Lambretta (2/3)



En Pere Mata va reflexionar llargament sobre el problema que se li presentava al davant. Incomprensiblement, les autoritats, la naturalesa i Deu es negaven a reconèixer que la distancia mes curta entre dos punts es sempre una línea recta, i  l’obligaven a fer interminables giragonses entre el seu punt inici i el seu punt de destí.
Per sort, en Pere es va fixar en que algunes Lambrettas agafaven les corbes sense inclinar-se gens ni mica gracies a un accessori revolucionari: el sidecar.
Aixi que ho va descobrir, al Pere li va faltar temps per entrar al bar de baix de casa, mostrar el seu turmell cobert de crostes i esmentar vagament un consell del metge, per que algú sortís a engegar-li el motor. El venedor del concessionari va quedar-se estupefacte quant va descobrir que aquell client tant peculiar no venia a desfer la compra, sino a gastar-se mes diners.
En el primer gir, a la dreta, en Pere va quedar encantat, simplement havia de girar el manillar com si fos el volant d’un automòbil. En canvi, els girs a la esquerra el van deixar profundament trasbalsat, ja que aquell embalum s’aixecava, la roda perdia el contacte amb el terra, en Pere frenava i redreçava el vehicle, però quant volia seguir amb la trajectòria de la corba tot es  tornava a torçar, fet que convertia els canvis de direcció en recorreguts erràtics esquitxats d’imprecacions.
Va pensar en tornar al concessionari a instal·lar un segon sidecar a la banda esquerra, però es va dir, sospirant, que probablement li sortirien amb alguna collonada com ara que estava prohibit per una norma estúpida.
Llavors va caure en que un pes al sidecar solucionaria aquest problema i amb aquest esperit va anar a buscar la seva dona.
Amb ella confortablement instal·lada, en Pere va descobrir que els problemes no s’acabaven, simplement patien una mutació. El pes de la seva dona sumat al pes del sidecar dominaven la moto, de manera que, quant accelerava se’n anava cap a la dreta, i quant frenava es desviava cap a la esquerra. Evidentment, es va ocupar de que la seva dona conegués exactament el que pensava d’ella i el que podria fer amb els quilos que segons ell li sobraven, cada cop que una d’aquestes coses succeïa.
Calia trobar un equilibri entremig, i el va trobar, desprès de molts assajos, en una pedra de trenta quilos, única ocupant permesa a partir d’aquell moment al sidecar, mentre la dona del Pere, asseguda de costat segons els canons de la època, se sostenia en precari equilibri sobre l’escadusser tros de seient que li deixava lliure el seu marit.

dijous, 5 de juny de 2014

La lambretta (1/3)



En Pere Mata, com tants altres catalanets de la postguerra, no podia ni somiar en comprar-se un cotxe, però si que estava al seu abast accedir a la motorització sobre dues rodes.
La Lambretta 125 de tres velocitats feia molta patxoca a l’aparador de la botiga, però quan es tractava d’utilitzar-la, presentava una sèrie d’inconvenients respecte als automòbils.
En primer lloc, no s’engegava girant amb dos dits una clau, com ell havia vist fer als conductors dels automòbils, sinó que calia donar una enèrgica trepitjada a un pedal ad hoc, i el Pere, que perdia tota la força per la boca, no n’era gens destre.
Panteixant, vermell de suor i de nervis, i amb el turmell sagnant, va desistir d’engegar el motor en el seu primer viatge i va deixar que ho fes el venedor, que donava gracies a Deu de que aquell client tant particular hagués pagat abans de provar la moto.
A pas de bou, sense atrevir-se a posar segona, va trobar una placeta solitària on practicar la tècnica necessària per dominar aquell perillosíssim vehicle, i allà va descobrir el segon despropòsit que presentava: resulta que per tombar, no era suficient amb girar el manillar en la direcció escollida! A mes, calia inclinar-se per contrarestar la força centrifuga! Allò era arriscadíssim, i nomes de pensar en veure com el terra s’anava acostant a una de les seves orelles ja li agafava vertigen i rodaments de cap.
Abans de resoldre aquest problema, calia anar a casa i complir amb els compromisos socials i familiars. Mentre esperava que baixes la dona, que es vestia per la ocasió, va convidar tots els parroquians del bar de baix a sortir i admirar la maquina i llavors va tindre una inspiració. Dirigint-se al que semblava mes entès li va dir, fatxenda:
-Ja has escoltat com sona el motor? Va fina com un rellotge. Ja ho veuràs, engega-la-
Tothom estava tip i recuit de sentir Lambrettas, però desitjant complaure el Pere en un dia tant feliç, el veí, sol·lícit, va accedir, i el Pere va apressar la dona per marxar abans que a ningú se li acudis de tornar a aturar el motor.
Un cop en marxa, en Pere va recordar que havia vist engegar vehicles pel procediment de deixar-los caure per un pendent abans d’engranar la velocitat, o sigui que el viatge inaugural va consistir en una parsimoniosa ruta fins al castell de Montjuic, on els pendents garantizaven el retorn.

diumenge, 25 de maig de 2014

Pompeu “Peius” Gener



En trobar-me, sobtadament, a Badalona, amb el passatge Peius Gener, vaig googlejar immediatament aquest nom amb una barreja de curiositat i admiració: em fascinen els personatges capaços de passar a l’historia sobre un malnom, i en Peius no em va defraudar.
Pompeu Gener i Babot (Barcelona 1848-1920) farmacèutic,metge periodista, filòsof, escriptor, i per sobre de tot, bohemi, es va relacionar amb el bo i millor de la cultura catalana, espanyola i francesa a finals del S.XIX.
Va escriure teatre, assaig i novel·la i, de entre les que he pogut trobar de les 35 obres que va escriure, destaco: Pasión y muerte de Miguel Servet, d’una precisió històrica tal que arribem a percebre en el clatell l’alè de la persecució de l’infame Calvino, i el breu Los cent Conçeyls del Conçeyl de Cent, escrit amb un català arcaïtzant que pot fer dubtar al despistat de llur antiguitat, fins que l’obre i llegeix coses com aquestes:

May farà discursos bons
qui s’atipi de sigrons

No prenguis may bayns de peus
ab lo mateix vas que beus

Mostren les antiguetats
trastos veyls, sovint corcats

Del cor naixen sentiments
del detras los excrements

los filosops mes sapiens
tan incredols com creyents,
de carn non menjaven gens
        si non tenian.

dilluns, 19 de maig de 2014

Capitol 8



Desprès de passar tot el dia prenent declaracions, fent interrogatoris i veient vídeos, l’Arturo se’n va anar a casa amb el convenciment de que, a menys que es produís una confessió sobtada, aquell cas seria dur de pelar; en aquella casa tothom s’estimava, no hi havien baralles, discussions, enveges ni odis. Tothom semblava genuïnament dolgut i sorprès, o potser es que tots, des dels que tot just aprenien a encadenar les paraules per formar oracions complexes, fins als que ja les estaven oblidant, explicaven -cada un a la seva manera- el mateix reguitzell de mentires.
L’endemà, a la comissaria de Les Corts, la Montserrat li tenia preparat un informe amb el resum del que apareixia als arxius policials sobre la secta i els seus membres
-No soc especialista en sectes, però aquesta m’ha deixat descol·locada.
-Dons ja en som dos. Deixa que ho endevini: ni denuncies, ni delictes?
-Es que no els hi posen ni multes de transit! La llista de membres majors d’edat es de mil i escaig, i nomes cinc tenen antecedents, cap d’ells per delictes de sang, i no han tornat a delinquir des que son membres.
-Cinc de mil, això es menys d’una desena part de la mitjana espanyola.
-Hi ha molt poca documentació, sort n’he tingut de la tesi doctoral d’un teòleg. L’any 1971, el Pare Coloma, un capella sortit de qui sap on, va comprar la masia de Can Mora, on hi havia hagut el santuari a la mare de deu del Carmel.
-Amb quins diners?
-Es un misteri – la Montserrat anava consultant les seves notes mentre parlava -  Explicava a tothom que Jesús l’havia il·luminat, tip de la deriva de l’església catòlica. Allà hi va fundar la “església dels pastors dels nens”. En principi, la discordança amb la doctrina oficial dictada des del Vaticà es considerava lleu, tant sols abominaven de la política imposada per el Concili Vaticà II. Aviat però, les divergències van augmentar, ja que “l’església dels nens” , i cito textualment, tenia el privilegi de rebre la opinió del fill de Deu, xiuxiuejada directament a l’oïda esquerra del Pare Coloma, prova irrebatible de la seva autenticitat, en base a la premissa lògica de que Jesús no li parlaria a ell per el mateix costat en que s’asseia el seu pare.
-I ningú va pensar en avisar als homes de les camises de força?
-Sembla que el bisbe de Barcelona va intentar fer-lo raonar però va haver de marxar amb la cua entre cames, el va excomunicar i se’n va desentendre.
-Encara es viu el...profeta?
-Va morir el 1988, tot i que ells diuen que – la Montserrat va tornar a consultar les seves notes- “el fill de Deu es cansà d’ajupir-se per parlar amb el seu representant a la terra, i el va cridar al seu costat”. Els seguidors van batejar-se tots  amb noms d’aus, “per sentir-se mes equidistants entre els pares de Jesús, la Mare Terra i Deu Pare” i suposo que gracies a l'impuls cap a amunt que donaven tantes ales, van començar a pujar com l’escuma, mes fidels, mes rics i mes patrimoni.
-Tot es molt interessant, però no ens ajuda
-Dons el que falta es pitjor, però almenys ens pot servir per saber on no hem de buscar.
-Segueix
-He trobat un informe desclassificat del SECED sobre sectes fet a instancies de la Santa Seu. De l’església dels nens diu que la seva maldat intrínseca esta tant ben amagada que no han sabut trobar-la. També van fer un estudi de la personalitat del líder, a traves d’entrevistes, discursos i homilies, i se’l definia com un subjecte afectat de deliris de grandesa i al·lucinacions de caràcter místic, que no exterioritzava tendències agressives, paranoiques o suïcides. La conclusió catalogava com a nul el grau de perillositat (política) de la secta, tant per als seus integrants com per a la societat, i pronosticava que els conflictes successoris dels hereus del pare Palomo la durien a la extinció.
-Justament el contrari del que va succeir, d’això se’n diu ull clínic.
-Doncs si, ara mateix a tot l’estat, tenen dos mil cinc-cents membres. Tots els nens, í la majoria dels adults, viuen, estudien i treballen internats als edificis de l’església, i els reporters de la premsa groga que s’hi han acostat buscant carnada, no han aconseguit publicar els seus reportatges, de tant insulsos, ni en el mes d’agost.


Mentre la Montserrat aparcava el ka[1] a prop de l’edifici Avellaneda, al capdamunt de la avinguda Diagonal, l’Arturo es va forçar a si mateix a desterrar de la ment el pessimisme que l’havia començat a envair poc desprès d’arribar a la escena del crim, el dia abans. Tant sols serviria per desanimar a aquells que ja nomes podien esperar que l’assassí pagues per el seu crim i a aquells que, sense saber-ho, podien aportar algun indici. A mes, era molt importat dur la confiança en la victòria escrita a la cara, per que mai es podia saber quant hom es creuava amb el criminal. Mentre s’embadalia amb els relleus geomètrics abstractes de la façana, pensava en el que deia el dossier dels immobles de la església a la resta del país: tots es deien igual, tots estaven situats en zones benestants i no tenien altres edificis a prop. L’església comprava molt discretament tots els edificis Avellaneda, i desprès els utilitzava o be els venia amb una altre nom. Així, el que “sabía” podia trobar fàcilment una llar amiga en una ciutat desconeguda.
-Des d’un punt de vista purament estratègic,la localització de la seu es immillorable: domina la ciutat, te parades d’autobús i de metro a prop i l’autopista comença a uns pocs metres.
-Si, si penses en el quarter general de la màfia o alguna cosa per l’estil.
De prop, l’edifici conservava plenament l’aparença de ser una escala de veïns com tantes d’altres, sense cap símbol extern que l’identifiques com el centre neuràlgic de varies ONGs, una confessió religiosa i una potencia econòmica creixent.
La Montserrat va quedar-se a parlar amb el porter mentre l’Arturo pujava a la darrera planta, en un curiós ascensor: tenia dos botoneres, una d’elles molt a prop del terra.
El va rebre un home de mitjana edat, seriós i molt ben vestit, que es va presentar obsequiosament com Oscar Martínez o Pica-soques.







[1] ”Ka” es una deformació de “ca” que es com es coneix als vehicles camuflats