diumenge, 30 de març de 2014

Capítol 2



L’Arturo recordava molt el seu avi. Era un home que aparentava ser mes jove, gracies a una espessa tofa i un bigoti de pel molt negre. Aviat, però, el seu riure franc i sorollós deixava veure les empremtes que el traginar dels anys havia deixat en la seva boca, amb mes caiguts que sobrevivents. Mai s’havia atrevit a preguntar-li a la mare, però tenia la ferma sospita de que ella procurava evitar al seu pare tan com fos possible, potser per roig, potser per camperol, potser per dir les coses clares en uns temps foscos. Malgrat això, o potser a causa d’això, ell s’esforçava per col·leccionar com tresors tots els moments que passaven junts. L’avi vivia en una caseta, poc mes que una barraca, d’una sola habitació. Quan no era al camp, li agradava seure al pedrís que tenia a tocar de la porta, i llegir, amb el nas fregant el paper, un diari, no importava de quan, aturant-se desprès de cada noticia per comentar-la amb una sola paraula, a cops un elogi, a voltes un plany, les mes de les vegades un insult, mes ben dit, l'insult, l’únic insult que es dignava adreçar a aquells- polítics, militars, esportistes- les rucades dels quals eren suficientment importants per aparèixer al diaris. ¡IDIOTO!, tronava mirant el diari com si aquest pogués fer arribar el seu menyspreu arreu. En aquell temps i aquell país, les dones tant sols apareixien en els diaris en les planes de societat, que ell ignorava sistemàticament, i l’Arturo mai no va sentir de boca del seu avi l'insult pronunciat correctament, que ell creia reservat al sexe femení.
L’avi, -i ell va començar a imitar-lo a una edat molt tendra i encara no havia parat- també llegia llibres quan en tenia ocasió, i de un d’ells, una novel·la de bandolers, rememorava una frase que li agradava moltíssim. Era una exhortació a la lluita, inflamada  de passió guerrera. La frase deia així: ¡Ahora o nunca  es la ocasión de demostrar que no comes tu pan sin ganarlo, aquí va de fuerza a fuerza, a ellos si eres hombre!.
Segons li deia l’avi, i ell va creure durant molts anys, als policies i soldats els deien aquesta frase just abans d’escometre un perill, i si algun d’ells flaquejava en sentir-la, era espitjat cap a l’enemic per les baionetes dels seus companys, amb un rètol penjat del coll:COVARD.
Encara avui, quant empunyava un arma, les mes de les vegades per un exercici, esperava sentir-la de boca d’algun superior, o li ballava darrera els llavis quant el màxim responsable era ell.
I ara, desprès de tres mesos a l’acadèmia de Mollet i un munt de papers i tràmits la repetia mentalment per evitar el tremolor de genolls mentre rebia de mans del president de la generalitat la placa de mosso d’esquadra (numero tres de la seva promoció), amb el grau d’inspector de la divisió de menors i se sentia l’home mes feliç de la terra:li conservaven el grau, el seu català ja era perfecte i sense accent, havia trobat un pis, amb un lloguer que podia pagar, al barri de Les Corts, treballar per als nens era la il·lusió de la seva vida i per si fora poc, el seu sou havia pujat en un 40%.
L’endemà, a les vuit d’un fred matí d’abril, al pati de la comissaria del carrer Bolívia, el comissari Pineda va encetar el seu discurs, dirigit a les dues dotzenes de mossos que començaven aquell dia.
-Benvinguts a aquesta seu de la policia autonòmica de Catalunya- Era evident que aquell home no havia necessitat mai a la vida un megàfon, amb la primera frase va sobresaltar a tots els presents i va fer sortir volant els coloms de tot el barri- Farem tot el possible perquè d’aquí a quatre dies us sentiu com a casa, aquí es treballa en equip, mes que en equip, en família! Les formalitats les deixem per quan venen els consellers, vull que em considereu com el vostre germà gran, no em perdeu el respecte i jo no us el perdre a vosaltres. El caporal us dirà a qui us heu de presentar per començar la vostra feina-

dissabte, 29 de març de 2014

Tomás Salvador (1921-1984)

Fa cinquanta anys, Tomás Salvador Espeso era inspector de policia a la brigada polític - social de Barcelona, i veterà combatent de la División azul.
Fa cinquanta anys, Tomás Salvador Espeso guanyava el premi planeta amb la magnifica: El atentado, i acabava de publicar la que per a molts es la millor obra de ciència-ficció escrita en espanyol: La nave.
El fet que aquestes dues facetes de la seva vida es presentin sempre juntes es, en part, el que ha dut al llimb a aquest escriptor i la seva obra. El temps ha causat un efecte significatiu en el seu estil narratiu i el seu lèxic, i la correcció política no dubtaria a etiquetar-lo de masclista, però exactament el mateix es pot dir de Miguel de Cervantes i no per això hem deixat de llegir-lo.
Si deixem que la seva obra parli per si sola, assistirem en directe a una precisa intervenció quirúrgica de la psique humana i social, on veurem disseccionades les misèries i grandeses que ens pertoquen.
El que fou etiquetat “Escriptor del regim” per molts crítics, escrivia això:
“Ells, els patrons,els creadors de la riquesa social, foren els primers a pagar bandes de pistolers per acovardir o coaccionar a les bandes obreres anomenades sindicats, potents en llur nombre i raó, però atemorides per segles de prejudicis”

Tomás Salvador, escriptor de diversos assajos i una quarantena de novel·les dirigides a un públic molt variat, moltes amb un èxit notable de públic i critica, es va arruïnar amb una editorial -Ediciones Marte-, i va acabar els seus dies regentant anònimament el quiosc de diaris de la plaça Catalunya, davant del bar Zurich.
Abril 2012

divendres, 28 de març de 2014

Capitol 1



Afamada. Malgrat que era la cinquena vegada en quinze dies que se l’enduia al llit, i que l’Arturo sempre hi posava tot el seu entusiasme, aquella dona seguia posseïda per una fam antològica. Evidentment, a ell li complaïa ser objecte de desig i vencedor de les comparacions amb el legítim ocupant del llit, però començava a preveure que aquella relació moriria d’èxit, i que caldria una tercera persona per posar-hi punt i final.
Mentre el cavalcava incansablement, i ell se’n delia amb els cinc sentits, en un racó de la ment pensava que aquella tercera persona podria ser perfectament el marit. Nomes calia buscar la manera de que se’n assabentes com de casualitat, hi hauria una escena dramàtica i ell podria volar a la recerca de companyies menys ansioses.
Es clar que estava pressuposant. Pressuposava que al marit li importarien les banyes. I també pressuposava que no les coneixia ja.
Un soroll lleu el va apartar del fil dels seus pensaments, i va descobrir que, de fet, l’havia encertat de ple. El banyut no sabia que ho era, i si, li feia mal.
Ho va descobrir per que se’ls estava mirant des de la porta del dormitori, repartint la perplexitat entre ells i l’objecte que havia recollit dels pantalons verd oliva que havia trobat al terra, una Beretta 92 FS de 9 mm parabellum. 
Ella, que va notar els sobtats canvis en les rigideses del cos que tenia a sota, es va girar i es va deixar caure de costat, en una sobtada atonia muscular. Durant un segon tot es congela, tots tres es miren en silenci l’arma, tots tres estan terroritzats, tots tres es pregunten que fer a continuació. Desprès, mentre de la laringe de la dona brota un xiscle llarguíssim, ell salta i clava una forta puntada de peu a la automàtica, que no ha arribat a apuntar-los, i que descriu una breu paràbola fins que deixa un bonic encrostonat a l’estucat venecià. Tot seguit s’aixeca d’una revolada, es col·loca d’un parell de salts els calçotets i es fa fonedís mentre recull l’arma, els pantalons i la resta de la roba escampada pel passadís; mitjons, camisa i guerrera verdes amb galons, botes i un brillant tricorni, xiuxiuejant un comiat que ningú sent, davant els sanglots i balbotejos d’ella i el profund i pesat silenci que dimana dels ulls del seu espòs, qui li ho havia de dir, tota la vida creient que aquestes coses tant sols els passaven als desgraciats i ara es troba que es el number one, que en un concurs de banyes li donarien el primer premi amb menció d’honor i esquela per quant es mori.
El Guàrdia Civil, que ha aprofitat la intimitat de l’ascensor per vestir-se amb uns texans i una camisa anodines, s’ho repensa i, encara tremolant de l’ensurt, torna a pujar fins al pis que acaba de deixar enrere, per aplicar la orella a la porta, disposat a intervenir, però al cap d’un parell de minuts es tranquil·litza en no arribar-li sorolls estridents ni xiscles i marxa mes tranquil.
Es promet a si mateix que d’ara endavant vigilarà millor on deixa l’arma. Exactament d’aquí a un any, quant es torni a trobar en una situació compromesa en un llit amb una femella i amb una arma pel mig, lamentarà no haver complert el seu propòsit.
Baixa ja correctament vestit i amb l’attrezzo – l’uniforme - amagat en una bossa d’esport. Com podia un home negar-se a una petició tant evocadora?-   carinyo, vine d’uniforme que tan sols de pensar-ho em poso calenta-.
Com tots els Guàrdies Civils, tenia tricorni, però el considerava una relíquia, un simple component ornamental del vestuari de gala sense utilitat practica al S. XXI, amb la qualitat de despertar emocions ombrívoles en la major part de la població. Per això, i per evitar preguntes compromeses, l’havia tret de la caserna ben protegit de mirades indiscretes.
Aturat davant del portal, mentre la seva freqüència cardíaca s’alenteix, mira sense veure una escena quotidiana en una zona de carrega i descarrega propera; un pintor s’acosta a la seva furgoneta i s’asseu rere el volant. Un altre conductor s’interessa per la plaça, però el pintor li indica que no marxa. Menys d’un minut desprès, arriba una altra furgoneta i el conductor de la primera s’afanya a deixar-li el lloc lliure. El segon conductor aparca el seu vehicle i, sense sortir del vehicle, desapareix rere els vidres foscos de la part posterior.
Aquest joc ha captat finalment l’atenció de l’observador, que sospita que en realitat, ha presenciat el relleu d’un Apol·lo, una furgoneta de vigilància policial encoberta, ara una mica menys encoberta gracies a aquest observador poc discret. De ben segur que el policia que s’oculta dins, deu tenir ara mateix el zoom d’una càmera centrat en la seva cara.
Per tal de no distreure mes aquest col·lega de l’objectiu de la seva vigilància, sigui quin sigui, i també per que es millor no tornar a trepitjar aquest barri en una bona temporada, s’imposa una retirada discreta, que es avortada, però, en el primer xamfrà, on l’esperen dos homes d’edat mitja, un dels quals li resulta vagament conegut.
-Este de aquí es  José Manuel Campanillo, y yo soy el subinspector Eduardo Lopardi- Breument, una placa del CNP apareix a la seva ma esquerra, mentre avança amistosament la dreta.
-Arturo-diu amb desconfiança preguntant-se de que va tot alló.
-Arturo Ferriz, teniente de la benemérita y compañero de aula de mi hija mayor en el curso del nivel C de catalán - puntualitza l’oficial.
-¡Es verdad! Te he visto recoger a Elena algunas veces. ¿Y a que debo el honor?
-Nosotros ya hemos acabado el turno. ¿Te apetece una cerveza?
L’Arturo es conscient de la rivalitat entre els diferents cossos i forces de seguretat de l’estat, però el cert es que ell, a nivell personal, no te res contra la Policia Nacional, i si molta curiositat per saber que volen aquell parell.
-Venga picoleto, cuentano que jeto le ha quedao al marío- en Campanillo no havia obert la boca fins ara.
-¿Pero bueno, es que me estaba tirando a la Preysler y no me he enterado?-
-No hombre no, lo que pasa es que en el mismo edificio vive…alguien, que se acuesta con uno que estamos intentando pillar. Por eso tenemos siempre un operativo de vigilancia cerca.
-¿Y ese “alguien” vive en el tercero?
-No, tranquilo. No tiene nada que ver con el cornudo ni con su mujer, pero investigamos todas las entradas y salidas del edificio, y esto nos ha llevado a observar como un varón, caucásico, de pelo muy negro y corto, altura y peso aproximados de 1,85 m. y 80 Kg. y aproximadamente 37 años, sin otras marcas o rasgos distintivos, que ha resultado ser un teniente de la Benemérita, aparecía de repente en el piso de la casada más jamona de todo el barrio dos veces por semana, casualmente en horas de trabajo del marido. Como da la casualidad que te tenía visto, conseguir tus datos ha sido fácil.
-Veréis yo llevo un año destinado aquí, en Barcelona. Todo empezó un día que intenté ir a comprar una camisa utilizando únicamente el poco catalán que sabia, entré en una tienda y me empecé a liar con el idioma. Pero la dueña, trentaipocos, guapa y muchas horas de gimnasio, me interrumpió para decirme que no debía ponerme nervioso ni avergonzarme, que lo estaba haciendo muy bien. Tanto me insistió para que siguiera hablando que, entre pitos y flautas, se nos hizo la hora de cerrar, ella me sugirió que aceptaría una invitación a cenar y de ahí me llevo a su cama-.
-¿Soltera o separada?- va indagar Campanillo
-Casada con un piloto de iberia -.
-¡Joder, además de estar buena, le sobraba la pasta!-
-Como que el gimnasio lo tenia en su casa. El caso es que poco a poco me fui dando cuenta de que para aquella pija, meterme en su cama estaba mas que justificado, porque era muy catalanista, toda su familia y la de su marido eran catalanes y aunque estuviese traicionando a su marido, estaba haciéndole un favor a su patria al convertir a un guardia Civil de Soria en un enamorado de Cataluña-.
-Y esa pija, que supongo que es amiga de la que acabas de pasar a saludar, os presentó, una cosa llevo a la otra...-
-Pues no, no se conocen. Simplemente he encontrado la manera de conocer mujeres guapas y casadas que además se toman la relación conmigo como una labor social y se empeñan en demostrarme lo generosos que pueden ser los catalanes. Y las catalanas, claro. A ver si me catalanizan.
--¿Y lo consiguen, o solo haces el papel para tenerlas contentas?-.
-Pues hombre, a estas alturas ya estoy bastante a gusto, aunque aquí todo sea mucho mas caro. Es más, me pasa algo que nunca me había pasado: sé que tarde o temprano me van a destinar a otro sitio, y cada vez me sienta peor pensarlo. Menos a Soria, claro. Allí no me importaría que me destinasen. Pero si estoy a gusto aquí es sobretodo por la gente en general que me ha tratado muy bien, no todo el mérito va a ser de las cuatro pijas.-
-¡¡madre de Dios del amor bendito y del santo borrico!! ¿te has ligado a cuatro ricas jóvenes y guapas en seis meses sólo con el rollo ese? A partir da´hara domes xerrare n´catala ¿vale?-
-Vale lumbreras pero no te olvides que el capitán Benítez es de Valladolid, a ver si vas a acabar hablando en catalán con los internos de la modelo mientras les examinas con un guante de goma- l’Arturo va pensar que no ho feia tant sols la edat que en Lopardi fos sotsinspector i el Campanillo un simple agent.
-¿Cucha,par que not fas mozo de cuadra de aquestos, guañen una jartá mes que nosaltros?-
-¿Pero, no es muy difícil?
-¡Que va, ahora tienen la manga ancha, no ves que se están expandiendo y necesitan personal preparado, tú eres teniente, se lo das todo hecho!.
- Y cuant estes dintre nos entras a nosaltros-
-Campanillo, joder, habla por ti. Yo en siete años me jubilo y me vuelvo a Granada. El catalán lo entiendo, pero no lo hablo, que me tropiezo cada tres palabras.-

dijous, 27 de març de 2014

La portada del llibre


Aquesta pintura serà la coberta de la novel-la. Es obra de Montserrat Torra, una excel·lent pintora de Sant Andreu de la Barca, a la que tinc la immensa sort de comptar entre les meves amistats. La Montserrat es també pianista, escriptora de poesia i prosa, col·laboradora de Radio Sant Andreu i, en definitiva, un referent cultural de la vila.

dimecres, 26 de març de 2014

Culleres de vora esmolada

Culleres de vora esmolada es la meva primera novel·la.
Cap a l'any 1998 o 1999 vaig entrar a un bar a prendre un cafè i vaig poder escoltar casualment part de la conversa entre dos homes que eren al costat meu; eren oficials o suboficials de la Guàrdia Civil i parlaven dels problemes que els causaven els guàrdies joves d'altres parts de l'estat destinats recentment a Catalunya, ja que eren l'objectiu de dones casades benestants que apreciaven la seva excel·lent·lent forma física i l'anonimat que garantia la seva desubicació. Mes d'un marit - deien- havia arribat a casa i s'havia topat amb unes botes altes i un uniforme verd abalisant el camí del dormitori.
Aquest fou el germen. Els canvis policials i la poca simpatia cap a l'institut armat m'aconsellerien encaminar al personatge cap a la policia autonomica i, dintre d'aquesta, a la subdivisio de menors, encarregada d'una de les seves primeres competencies.
No fou fins al 2004, en que vaig començar a assistir als tallers d'escriptura Tanit, dirigits per la Rosa de Santiago a Sant Andreu de la Barca, que vaig agafar consciencia de que aquella historia es podia convertir realment en una novel·la, que va anar agafant forma fins que a finals del 2011 vaig conèixer la Sílvia Adela Kohan, una eminència de la literatura i l'art d'escriure. Elles i els meus companys de taller han tingut la paciència d'anar polint les innombrables imperfeccions de la obra. Considero que ja no pot ser menys dolenta, aixi que us l'aniré penjant per capítols, juntament amb fotos dels escenaris i altres coses que en facilitin la comprensió.

dimarts, 25 de març de 2014

La saviesa del rostre pàl·lid



La saviesa del rostre pàl·lid

En Pere Mata te parents a Andorra. Per això hi va, per que puguin gaudir de la seva presencia. A canvi tan sols els hi demana l’allotjament i el menjar per a ell, la dona i els nens.
El marit d’una de les seves cosines te una petita galeria de pintura i fins i tot s’atreveix a embrutar algunes teles.
Al Pere, tot això de l’art li fa molta mandra, i a après a posar cara d’interessat mentre el seu parent polític li explica les virtuts de tal pintor o la força d’una obra, però tot el que veu el reafirma en la certesa que l’art modern es propi de ments primitives, infantils o directament retardades com aquest tal Picasso, o be malaltes, com el Dalí, al que tothom riu les gracies.
En Pere parteix d’un sis i un quatre per fer una cara, i a partir d’això, i seguint el mateix principi, ja es pot dibuixar qualsevol cosa que sigui entenedora. No cal res mes.
Totes aquestes reflexions l’acompanyen a la galeria, mentre espera que el propietari torni del banc, quant sona la campaneta de la entrada.
En Pere s’ha creuat per Barcelona amb els suficients mariners de la V flota, per saber que se li estan adreçant en anglès, llengua que desconeix completament, a diferencia del francès, però per sort, això no es un problema per ell.
Si, d’entre tots els milions d’americans, el Pere n’hagués de triar un, aquest seria sens dubte en Jon Vaine, un home com cal, com ell, que sempre sap el que cal fer i ho fa, peti qui peti.
I si un salvatge, un indi pell roja, pot entendre’s amb en Jon Vaine, ell sens dubte es podrà entendre amb aquell visitant, així que sense dubtar-ho ni un segon, aixecà la ma, i mostrant el palmell en signe de bona voluntat diu:

Yo no ser dueño. Dueño venir ahora. Tu esperar.

Desembre 2011

dijous, 20 de març de 2014

Autors oblidats

Aquí trobaràs els articles apareguts a la revista literària de Sant Andreu de la Barca Full Tanit, sobre autors que han caigut injustament (per a mi) en l'oblit del gran públic.

Pere Mata

En aquesta secció anire publicant els relats protagonitzats per el mes gran generador d'anècdotes que he conegut: el meu avi. Realment no es deia Pere Mata, simplement li vaig buscar un pseudònim i durant molts anys vaig estar convençut que ho havia fet a l'atzar, fins que vaig passar per davant del psiquiàtric de Reus i em vaig adonar que encara que no en recordava el nom, el meu inconscient si. Malgrat no era boig en absolut, si l'haguessin tancat, uns quants tindríem unes vides mes tranquiles, pero també mes avorrides.
Aquests relats han aparegut publicats a la revista literària de Sant Andreu de la Barca, Full Tanit.

Benvinguts

Hola!

Has arribat al blog d'un aficionat a escriure amb molta il·lusió i poca traça. Et mentiria si et digues que no em complauen les lloances. Ara, també em fan molta por, per que condueixen a la vanitat, o sigui que no les busco. El que si espero de tu, si pots i vols, es una critica, i si pot ser constructiva ja seria l'ostia..

Si ets com jo, t'estaràs preguntant el per que d'aquest titol tant estrany. Per ser exactes, s'hauria d'anomenar "d'una deu serena", que seria la traducció mes exacte possible d'un fragment de "Cantares", una poesia d'en Machado que vaig coneixer, com tants d'altres, a traves de Serrat. Com que em va semblar que fonèticament podia induir a error, em vaig carregar la preposició amb premeditació i acarnissament.
Soc conscient de que hi haura mes d'un que voldra fer xixina de mi per l'heretgia de traduir un poeta que, jo i tots els meus lectors, tenim el privilegi de poder llegir en la seva llengua materna, pero que voleu que us digui? No soc home de poesia, i el que he llegit de poetes nostrats, malgrat agradar-me, no m'arriba al cor com ho fa l'amic Antonio. L'altre opció, es a dir que el blog s'anomeni  "de manantial sereno", fora bastant incongruent per un escriptor amb el 90% de textos en català, i comportaria el perill afegit d'atreure a una munió de seguidors de l'antic ofici de vigilant urbà nocturn, que segur que n'hi ha.

Despres d'aquesta innecessaria marrada, escrita tant sols pel plaer de fer-ho, et convido a passar i posar-te còmode. Ets a casa teva (si es que hi ha cases d'algú)