dilluns, 28 d’abril de 2014

Braun vs Pilips



En Pere Mata es al mig d’una guerra. Es cert que es tracta d’una guerra comercial, però no per això es menys cruenta. Es una guerra d’alemanys contra holandesos i competeixen per arribar a aconseguir el gran objectiu: la maquina d’afaitar perfecta.
D’ una banda tenim la maquina Braun; una làmina molt fina d’acer flexible es l’únic obstacle entre la pell i un capçal ple de ganivetes que es mouen en un vaivé rapidíssim.
En l’altre bàndol es troba la Pilips. En Pere Mata va aprendre a l’escola que la h no es pronunciava, però ara a les escoles ja no ensenyen res de bo, i la gent s’entesta a dir-ne Filips. Sort del Pere, la crossa d’una societat cada dia mes coixa.
La Pilips te tres ganivetes rodones, muntades en forma de triangle, que giren vertiginosament.
El gran problema es que cap dels dos sistemes, per separat, es perfecte; l’enginy holandes es molt bo contra pels mes llargs del compte, però no deixa un rasurat tant perfecte com la màquina alemanya, que, en canvi, dona estrebades si es troba pels llargs.
La solució d’en Pere es obvia i requereix 90 minuts diaris d’absoluta concentració tancat al bany sense interrupcions de cap mena.
Per començar, en Pere Mata utilitza la Pilips per eliminar la major part del pel, segur de no patir riscos d’estrebades al seu cutis. La seva família ja ha deixat d’intentar explicar-li que en 24 hores el pel no pot créixer tant.
Desprès d’aquest primer afaitat, arriba l’hora de la higiene de la maquina: El suport es desmuntat amb tota cura i cada una de les tres ganivetes giratòries es emparellada inequívocament amb el seu corresponent capçal i col·locada sobre la tapa del vàter reproduint la disposició espacial que ocupaven en el suport. En Pere te molt clar que deixar que capçals i ganivetes es barregin entre si un sol cop, equival a llençar la maquina a la brossa. Desprès, cada peça es raspallada, bufada, colpejada suament contra la pica i examinada centenars de vegades amb ulls clínics abans de ser tornada a muntar. Finalment, la maquina es desada delicadament al seu estoig, llesta per l’endemà.
Arriba el torn de la Braun. També en aquest cas es dedica aproximadament un segon a retallar cada pel, sigui real o imaginari. El nivell d’auto exigència del Pere es molt alt, i el resultat no pot defraudar ni a propis ni a estranys.
La neteja es igual de minuciosa que en l’altre cas, malgrat que la operació hagi deixat pocs o cap residu, i inclou el tallapatilles, accessori del qual en Pere n’està particularment orgullós, tot i que no l’utilitza mai.
En Pere abandona el bany amb la satisfacció de la feina ben feta, ignorant la mirada de suplica del que l’espera a fora amb la bufeta a punt d’esclatar i mirant-se el rellotge amb preocupació: falten menys de dues hores per marxar, i encara ha d’esmorzar i s’ha de vestir. Avui farà tard!

dimecres, 23 d’abril de 2014

En paper!!!

Ja es pot comprar el llibre en format arbres morts. Properament penjaré els enllaços per e-book. Feliç Sant Jordi.

diumenge, 20 d’abril de 2014

Capitol 6




L’Arturo inicia, un cop mes, l’esgrima dialèctica contra si mateix, tributaria a la descoberta d’un personatge femení que li resulta interessant: Travessa amb rapidesa els llocs comuns  sobre la intrepidesa i el desvergonyiment com a home, de la igualtat entre sexes com a persona i els del coratge i model a seguir relatius a un bon policia. Se sap tots els arguments de memòria d’haver-los repetit infinitat de cops i el resultat era invariablement el mateix: L’havien seduït molts cops, a l’inrevés no rutllava. Ell no era capaç d’acostar-se a una noia que li agradava i establir-hi una conversa. La ment li quedava en blanc i les paraules morien poc desprès de les presentacions. Un cop mes però, com sempre, decideix que farà l’intent, que la noia s’ho val. La busca, i les seves mirades es creuen, uns ulls blaus apreciatius sota un pentinat estil garçon  l’examinen, i un somriure lluminós de mig batec li es concedit. I segueix observant, captivat per el joc. Ja ha decidit que no es policia, no te cap raó per saber–ho, però ho sap, al final té’n adones. També observa que va sola, no busca a ningú amb la mirada. L’esquer de l’estranger que vol aprendre català ja no serveix, o sigui que analitza amb qui es saluda, buscant un conegut comú que els presenti. Quant ja esta resignat  a que sigui el comissari –que segur ho faria gustosament amb la seva veu de tro–, arriba la salvació amb l´Elio. L'Elio es un Brasiler petit i bru, tot múscul i nervi, responsable de la neteja a les zones sensibles de la comissaria, com els despatxos, magatzem de proves, armeria, etc. El comissari Pineda ha batallat –i no s’hi posa pas per poc– per endur–se’l amb ell a la nova comissaria de les Corts . La noia el saluda molt efusivament, i així que se separen, l’Arturo li posa la ma a l’espatlla i li demana el favor.
–Sílvia, mira, et vull presentar l’Arturo, el Nestor Burma dels Mossos.
Els llavis de la noia s’entreobren en un somriure.
Caram, així que tu deixes els misteris K.O.?
–Be, en realitat tant sols intento fer be la meva feina, el que passa es que l´Elio ha llegit massa novel·la negra –l’Arturo, que esperava una presentació mes anodina, s’ha enrojolat lleugerament.
L’ Elio, observant la situació, es prepara per una retirada discreta.
–Un dia se’m va acudir de suggerir la gavardina com a part de l’uniforme, i ja mai mes em veu prendre seriosament. En fi, jo me’n vaig que per mi es fa tard, fins dema –i se les arregla per picar l’ullet a cada u d’ells sense que l’altre se’n adoni.
 –Fins dema –quant ha apartat la mirada, per dirigir-la cap a l’Elio, ha sentit com si una goma elàstica l’obligues a tornar a clavar la seva pupil·la en la pupil·la d’ella.
–A reveure
L’ Arturo engoleix la resta del contingut de la seva copa, abans d’ articular paraula.
–L´Elio te la virtut d’aconseguir que tothom el tracti com si el conegués de tota la vida
–I sense deixar que se li embruti el terra gens ni mica
–Com el vas conèixer tu?
–Un dia, un becari va llençar per error unes mostres d’aigua freàtica que constituïen la prova decisiva en un cas de contaminació. L´Elio es va assabentar per casualitat i, no sé com, va aconseguir que s’aturés la descarrega de tots els camions de brossa de Barcelona, fins que va localitzar al que duia les mostres i me les va tornar. Em va estalviar una segona visita a una balma que pudia com l’alè d’un troll.
El seu olfacte no l’ havia enganyat : no era pas policía, i pel seu sonriure, semblava disposada a seduir-lo
–Aixi que tu ets…Biologa? 
–I tu... inspector?

dimarts, 15 d’abril de 2014

Toc



Al seure, un genoll frega el del veí. A tots en ha passat, però aquell cop va sonar metàl·lic.
Ell hi havia anat per compromís, a desgana.
Ella per no deixar sola a una amiga.
Ella no volia que ningú notes que era diferent.
Ell ho amagava molt be.
Ell sabia que mai mes l’estimarien.
Ella ja hi estava resignada.
Ella ja era asseguda a taula.
Ell va veure una cadira buida
Ell es va deixar caure, com sempre havia de fer.
Ella es va girar, a veure qui era.
Ella va escoltar el cop, i va envermellir.
Ell també.
Ell es va disculpar, i va picar amb els artells sobre la cama.
Ella va obrir molt la boca i es va apujar la faldilla fins al genoll.
Ells es van mirar i es van somriure.
Ells ensenyen a tothom les pròtesis que els van unir.

El bar del port i els vaixells-factoria

La historia del bar del port es real. Vull dir que em va succeir a mi. Fa uns 10 anys, a un bar del moll d'inflamables del port de Barcelona, em van prendre per portuguès simplement per parlar en català.

Els vaixells-factoria amb treballadors esclaus, per desgracia, també son reals, tot i que se'n sap molt poc. Els propietaris fan tot el que poden per que no arribi a la opinió publica, i se'n surten prou be. No hi ha dades oficials sobre quants ni ha ni quantes persones s'hi embarquen cada any.

dissabte, 12 d’abril de 2014

Capítol 5



Uno solo pal Figo
L’Arturo va somriure, perplex, mentre intentava recordar si aquell famós futbolista tenia alguna semblança amb ell o amb la seva indumentària discreta, però va desistir per que de futbol no hi entenia ni un borrall, i es va dedicar a observar l’ambient del local, ple de camioners i estibadors que endrapaven quilo-mètrics entrepans de llom amb formatge, espitjats avall per bidons de cervesa i cartrons sencers de tabac.
Quant el cambrer li va portar el cafè, l’Arturo va aprofitar per demanar-li que el cobrés, i llavors el cambrer el va mirar fixament.
–¡Otia! ¿Hablas catalán?
–Doncs...si –va respondre, segur d’haver comes algun barbarisme
–Joer, antes me he creído que eras portugués –i va marxar cap a la caixa deixant-lo amb un pam de nas.
Mentre abandonava aquell bar llardós, encara remenava el cap amb incredulitat i pensava: Si per desgracia seva, algun mallorquí vol utilitzar la seva llengua en aquest antre, el prendran per un senegalès un xic descolorit i es quedaran tant amples.
A les oficines del port, li van presentar al pràctic, i juntament amb el traductor, es van dirigir cap a un vaixell ancorat al moll d’inflamables, fortament custodiat per diversos cossos de policia, a bord del qual s’havia declarat una epidèmia i, posteriorment, un motí contra els oficials del vaixell per part de la marineria.
Per començar, un mariner, escollit portant-veu pels seus companys, va dur a la comitiva de policies, advocats i traductors, protegits amb mascareta i guants, per mor de la quarantena, a fer una gira turística per la immensa nau mentre els explicava detalls de la vida a bord d’aquell vaixell-factoria, que carregava les matèries primeres on eren mes barates, generalment al tercer mon, i manufacturava un producte de camí cap al primer mon en una producció draconiana que havia d’estar enllestida quant acabava la travessa.
–En aquesta ciutats flotants –explicava el mariner en anglès mentre caminaven– la ma d’obra no té drets ni identitat, es una massa informe d’infants i adolescents, que treballen en torns de divuit hores al dia, ininterrompudament fins que baixa la productivitat i son desembarcats per la força en qualsevol altre port del tercer mon, o simplement,   tercer mon, o simplement, en un “desgraciat accident”, “cauen a l’aigua” a alta mar.
–Però d’alguna manera s’ha de poder actuar contra els responsables! –paradoxalment, va ser una jove advocada qui va verbalitzar el sentir de tots els presents, que ja coneixien la trista resposta.
–Mentre el vaixell navega en aigües internacionals, sota bandera de conveniència, no se li pot aplicar cap legislació nacional, i la única llei la dicta el capità. Normalment, el vaixell no fondeja en els ports dels països on destina la seva mercaderia, sinó que es carregat i descarregat, a molts quilometres de la costa, per vaixells mes petits. Així, s’eviten preguntes compromeses, intents de fuga, les despeses de l’atracament al port, i que la opinió publica conegui aquesta moderna forma d’esclavitud– aquell home estava visiblement alleugerit de poder explicar aquell infern, tot i que probablement es posava en risc a si mateix i a la seva família.
–Lamentablement, no podrem evitar que es filtrin als mitjans de comunicació els detalls del cas, ni quines son les empreses involucrades– va dir en to irònic un altre lletrat que li doblava la edat a la primera.
–La policia haurà d’actuar si es presenta una denuncia, es clar, però acostuma a resultar impossible determinar la font de la filtració, per que topem amb la barrera infranquejable del secret en les converses entre l’advocat i el client –l’Arturo va tancar la qüestió mentre es dirigien a popa, on els esperava un nombrós grup d’infants del Golf de Bengala, mentre un altre grup interrogava als mariners i un tercer, als oficials i capatassos.

Per acabar-ho d’adobar, quant va arribar al seu despatx, el Marc el va advertir que l’endemà al matí, hauria de dur personalment el seu informe als seus superiors, que així aprofitarien per comentar-lo amb ell, ja que la intranet estava temporalment desconnectada, mentre uns tècnics de la policia nacional s’encarregaven de interconnectar les bases de dades de la direcció general de seguretat ciutadana i del ministeri del interior.
Mentre redactava l'informe, l’Arturo pensava que quan li passaven aquestes coses a Soria, li sabia greu per la seva mare, que l’esperava asseguda en silenci durant hores a  la cuina, vetllant per mantenir el sopar calent i ara li sabia greu per que quant arribava a casa, la trobava freda i desangelada, i tant sols la gata– a qui havia batejat Am, com el tiet de l’Ed Hunter –sortia a rebre’l. Per si fos poc, la hostessa havia alçat el vol cap a una feina millor amb base a Londres, i ell es trobava, de nou, començant l’any amb el mateix fred de sempre. Un amic de la infància de l’Arturo, d’aquelles relacions en deia “programa d’assecat”: intenses, vertiginoses i, per suposat, centrifugues.

dimarts, 8 d’abril de 2014

Capítol 4



La intendent li havia presentat als seus dos subordinats mes directes; sergents i amb dos anys d’experiència a la divisió de menors : Marc Baixeras i Montserrat Casals. Marc era bru, tot nervi i fregava l’alçada mínima per ser mosso, mentre que ella, que el sobrepassava en quatre dits i era mes corpulenta, semblava mes continguda i nomes traslluïa les emocions en el palpitar d’una cicatriu sobre la cella. En Marc acompanyaria l’Arturo en la primera decisió que havia de prendre com a inspector:
Els oficials del cos de Mossos d’Esquadra tenen el privilegi de poder triar, dintre d’un ampli catàleg, l’arma curta que volen, i aquest moment adquireix una gran transcendència social, ja que tota la comissària te posats dissimuladament els ulls sobre l’elecció. Si es tracta d’un Mosso que s’ha promocionat, les apostes es creuen entre els que afirmen coneixe’l profundament, i els que auguren que els canvis que les noves responsabilitats li provocaran, ja es reflexaran en aquesta primera decisió. Per contra, si es tracta d’un nouvingut, molts dels seus companys, superiors i subordinats, calcen la primera pedra del seu perfil psicològic en base a la opció triada. En general, les armes voluminoses i les característiques de personatges del cinema d’acció, estan mal vistes, i es consideren pura fatxenderia.
D’altra banda, alguns consideren que triar armes de diàmetre petit es símptoma d’introversió, mentre d’altres les consideren directament “de senyoreta”. I a poc que un pari l’orella, trobarà una patuleia d’on, amb to mes o menys humorístic, escoltarà brollar les especulacions entre la relació, inversa o directa, entre la grandària de l’arma i la del membre viril.

L’encarregat de l’armeria, un tipus prim, amb ulleres i un cert aire bregós, conegut per tothom com “l’enginyer”, va encetar un somriure aprovatori quant va saber que la tria era un revòlver Smith & Wesson calibre 38 especial de 4’’, com el de la mítica cançó de Rubén Blades, un arma petita i lleugera, però potent i efectiva, amb un tambor de sis bales, però va parpellejar cinc cops en saber que havia d’afegir, a la munició normal, una capsa de bales de foguejament, però, com que l’Arturo li va sostenir la mirada amb un amable somriure sense badar boca a la fi va marxar remugant a la recerca de la estranya comanda.
Mentre tornaven a les oficines, l’Arturo va explicar-li al Marc, en veu baixa, que sempre duia, a la recambra, una bala de foguejament.
-Per evitar incidents en trets involuntaris, o a l’aire?-
-I també per si em disparen amb la meva pròpia pistola-
-Caram, quina idea mes bona, no se’m hauria acudit mai-
-Per desgracia, això es bo. Si tots els policies del mon ho fessin, els criminals també ho sabrien, i ja no tindria tant efectivitat. Es una llàstima, però es millor que no ho propaguis. A mes, no tothom hi està d’acord i no vull problemes innecessaris-
De fet, l’Arturo estava raonablement convençut de que, si be aquesta opció no apareixia en cap reglament, tampoc els contradeia, i que difícilment un superior la qüestionaria, però havia exagerat una mica el secretisme, per que era conscient de que tindria molta feina a vèncer les naturals reticències del Marc i la Montserrat, desprès de tot el temps que duien treballant sense un superior permanent. De moment, els dos havien complert a la perfecció el paper de cicerones, a la comissaria, i en el software i la intranet que utilitzaria diàriament. Ara calia que es convertissin en un equip de veritat, amb les funcions ben definides, però on tots poguessin aprendre dels altres.
Al vespre, quant va plegar, l’Arturo es va dirigir directament cap a casa. Tenia una cita. Va conèixer una de les seves noves veïnes mentre feia la mudança, i la noia, que treballava d’hostessa de vol, s’havia ofert enseguida a posar remei a la seva solitud. L’Arturo va pensar que era massa fàcil i maco per ser veritat i aviat veié confirmats els seus recels. Vestit-jaqueta-de-l’aire va tornar amb un somriure maliciós i li va entregar una criatura que suplicava tremolosament: una de les cries que havia tingut recentment la seva gata.
Arturo, decidit a no batre’s en retirada, va argumentar que sense dubte l’animal s’adaptaria millor si era ella qui la portava a la seva nova llar i s’hi quedava una estona mentre s’hi habituava, i que durant aquest període de temps, ells podrien, per exemple, sopar, i si en acabat de sopar l’animal encara no es trobava a gust, ja trobarien la manera de passar l’estona. A cal peixater l’esperava un preciós llobarro que tenia la comesa d’ajudar-lo a captivar les dues fèmines.