dissabte, 12 d’abril de 2014

Capítol 5



Uno solo pal Figo
L’Arturo va somriure, perplex, mentre intentava recordar si aquell famós futbolista tenia alguna semblança amb ell o amb la seva indumentària discreta, però va desistir per que de futbol no hi entenia ni un borrall, i es va dedicar a observar l’ambient del local, ple de camioners i estibadors que endrapaven quilo-mètrics entrepans de llom amb formatge, espitjats avall per bidons de cervesa i cartrons sencers de tabac.
Quant el cambrer li va portar el cafè, l’Arturo va aprofitar per demanar-li que el cobrés, i llavors el cambrer el va mirar fixament.
–¡Otia! ¿Hablas catalán?
–Doncs...si –va respondre, segur d’haver comes algun barbarisme
–Joer, antes me he creído que eras portugués –i va marxar cap a la caixa deixant-lo amb un pam de nas.
Mentre abandonava aquell bar llardós, encara remenava el cap amb incredulitat i pensava: Si per desgracia seva, algun mallorquí vol utilitzar la seva llengua en aquest antre, el prendran per un senegalès un xic descolorit i es quedaran tant amples.
A les oficines del port, li van presentar al pràctic, i juntament amb el traductor, es van dirigir cap a un vaixell ancorat al moll d’inflamables, fortament custodiat per diversos cossos de policia, a bord del qual s’havia declarat una epidèmia i, posteriorment, un motí contra els oficials del vaixell per part de la marineria.
Per començar, un mariner, escollit portant-veu pels seus companys, va dur a la comitiva de policies, advocats i traductors, protegits amb mascareta i guants, per mor de la quarantena, a fer una gira turística per la immensa nau mentre els explicava detalls de la vida a bord d’aquell vaixell-factoria, que carregava les matèries primeres on eren mes barates, generalment al tercer mon, i manufacturava un producte de camí cap al primer mon en una producció draconiana que havia d’estar enllestida quant acabava la travessa.
–En aquesta ciutats flotants –explicava el mariner en anglès mentre caminaven– la ma d’obra no té drets ni identitat, es una massa informe d’infants i adolescents, que treballen en torns de divuit hores al dia, ininterrompudament fins que baixa la productivitat i son desembarcats per la força en qualsevol altre port del tercer mon, o simplement,   tercer mon, o simplement, en un “desgraciat accident”, “cauen a l’aigua” a alta mar.
–Però d’alguna manera s’ha de poder actuar contra els responsables! –paradoxalment, va ser una jove advocada qui va verbalitzar el sentir de tots els presents, que ja coneixien la trista resposta.
–Mentre el vaixell navega en aigües internacionals, sota bandera de conveniència, no se li pot aplicar cap legislació nacional, i la única llei la dicta el capità. Normalment, el vaixell no fondeja en els ports dels països on destina la seva mercaderia, sinó que es carregat i descarregat, a molts quilometres de la costa, per vaixells mes petits. Així, s’eviten preguntes compromeses, intents de fuga, les despeses de l’atracament al port, i que la opinió publica conegui aquesta moderna forma d’esclavitud– aquell home estava visiblement alleugerit de poder explicar aquell infern, tot i que probablement es posava en risc a si mateix i a la seva família.
–Lamentablement, no podrem evitar que es filtrin als mitjans de comunicació els detalls del cas, ni quines son les empreses involucrades– va dir en to irònic un altre lletrat que li doblava la edat a la primera.
–La policia haurà d’actuar si es presenta una denuncia, es clar, però acostuma a resultar impossible determinar la font de la filtració, per que topem amb la barrera infranquejable del secret en les converses entre l’advocat i el client –l’Arturo va tancar la qüestió mentre es dirigien a popa, on els esperava un nombrós grup d’infants del Golf de Bengala, mentre un altre grup interrogava als mariners i un tercer, als oficials i capatassos.

Per acabar-ho d’adobar, quant va arribar al seu despatx, el Marc el va advertir que l’endemà al matí, hauria de dur personalment el seu informe als seus superiors, que així aprofitarien per comentar-lo amb ell, ja que la intranet estava temporalment desconnectada, mentre uns tècnics de la policia nacional s’encarregaven de interconnectar les bases de dades de la direcció general de seguretat ciutadana i del ministeri del interior.
Mentre redactava l'informe, l’Arturo pensava que quan li passaven aquestes coses a Soria, li sabia greu per la seva mare, que l’esperava asseguda en silenci durant hores a  la cuina, vetllant per mantenir el sopar calent i ara li sabia greu per que quant arribava a casa, la trobava freda i desangelada, i tant sols la gata– a qui havia batejat Am, com el tiet de l’Ed Hunter –sortia a rebre’l. Per si fos poc, la hostessa havia alçat el vol cap a una feina millor amb base a Londres, i ell es trobava, de nou, començant l’any amb el mateix fred de sempre. Un amic de la infància de l’Arturo, d’aquelles relacions en deia “programa d’assecat”: intenses, vertiginoses i, per suposat, centrifugues.

2 comentaris:

  1. Hola, llegeix aixó. Ara es molt coneguda.
    http://mercedespinto.wordpress.com/2014/04/12/captados-en-amazon-esclavos-de-la-pluma/
    Petons!

    ResponElimina