diumenge, 25 de maig de 2014

Pompeu “Peius” Gener



En trobar-me, sobtadament, a Badalona, amb el passatge Peius Gener, vaig googlejar immediatament aquest nom amb una barreja de curiositat i admiració: em fascinen els personatges capaços de passar a l’historia sobre un malnom, i en Peius no em va defraudar.
Pompeu Gener i Babot (Barcelona 1848-1920) farmacèutic,metge periodista, filòsof, escriptor, i per sobre de tot, bohemi, es va relacionar amb el bo i millor de la cultura catalana, espanyola i francesa a finals del S.XIX.
Va escriure teatre, assaig i novel·la i, de entre les que he pogut trobar de les 35 obres que va escriure, destaco: Pasión y muerte de Miguel Servet, d’una precisió històrica tal que arribem a percebre en el clatell l’alè de la persecució de l’infame Calvino, i el breu Los cent Conçeyls del Conçeyl de Cent, escrit amb un català arcaïtzant que pot fer dubtar al despistat de llur antiguitat, fins que l’obre i llegeix coses com aquestes:

May farà discursos bons
qui s’atipi de sigrons

No prenguis may bayns de peus
ab lo mateix vas que beus

Mostren les antiguetats
trastos veyls, sovint corcats

Del cor naixen sentiments
del detras los excrements

los filosops mes sapiens
tan incredols com creyents,
de carn non menjaven gens
        si non tenian.

dilluns, 19 de maig de 2014

Capitol 8



Desprès de passar tot el dia prenent declaracions, fent interrogatoris i veient vídeos, l’Arturo se’n va anar a casa amb el convenciment de que, a menys que es produís una confessió sobtada, aquell cas seria dur de pelar; en aquella casa tothom s’estimava, no hi havien baralles, discussions, enveges ni odis. Tothom semblava genuïnament dolgut i sorprès, o potser es que tots, des dels que tot just aprenien a encadenar les paraules per formar oracions complexes, fins als que ja les estaven oblidant, explicaven -cada un a la seva manera- el mateix reguitzell de mentires.
L’endemà, a la comissaria de Les Corts, la Montserrat li tenia preparat un informe amb el resum del que apareixia als arxius policials sobre la secta i els seus membres
-No soc especialista en sectes, però aquesta m’ha deixat descol·locada.
-Dons ja en som dos. Deixa que ho endevini: ni denuncies, ni delictes?
-Es que no els hi posen ni multes de transit! La llista de membres majors d’edat es de mil i escaig, i nomes cinc tenen antecedents, cap d’ells per delictes de sang, i no han tornat a delinquir des que son membres.
-Cinc de mil, això es menys d’una desena part de la mitjana espanyola.
-Hi ha molt poca documentació, sort n’he tingut de la tesi doctoral d’un teòleg. L’any 1971, el Pare Coloma, un capella sortit de qui sap on, va comprar la masia de Can Mora, on hi havia hagut el santuari a la mare de deu del Carmel.
-Amb quins diners?
-Es un misteri – la Montserrat anava consultant les seves notes mentre parlava -  Explicava a tothom que Jesús l’havia il·luminat, tip de la deriva de l’església catòlica. Allà hi va fundar la “església dels pastors dels nens”. En principi, la discordança amb la doctrina oficial dictada des del Vaticà es considerava lleu, tant sols abominaven de la política imposada per el Concili Vaticà II. Aviat però, les divergències van augmentar, ja que “l’església dels nens” , i cito textualment, tenia el privilegi de rebre la opinió del fill de Deu, xiuxiuejada directament a l’oïda esquerra del Pare Coloma, prova irrebatible de la seva autenticitat, en base a la premissa lògica de que Jesús no li parlaria a ell per el mateix costat en que s’asseia el seu pare.
-I ningú va pensar en avisar als homes de les camises de força?
-Sembla que el bisbe de Barcelona va intentar fer-lo raonar però va haver de marxar amb la cua entre cames, el va excomunicar i se’n va desentendre.
-Encara es viu el...profeta?
-Va morir el 1988, tot i que ells diuen que – la Montserrat va tornar a consultar les seves notes- “el fill de Deu es cansà d’ajupir-se per parlar amb el seu representant a la terra, i el va cridar al seu costat”. Els seguidors van batejar-se tots  amb noms d’aus, “per sentir-se mes equidistants entre els pares de Jesús, la Mare Terra i Deu Pare” i suposo que gracies a l'impuls cap a amunt que donaven tantes ales, van començar a pujar com l’escuma, mes fidels, mes rics i mes patrimoni.
-Tot es molt interessant, però no ens ajuda
-Dons el que falta es pitjor, però almenys ens pot servir per saber on no hem de buscar.
-Segueix
-He trobat un informe desclassificat del SECED sobre sectes fet a instancies de la Santa Seu. De l’església dels nens diu que la seva maldat intrínseca esta tant ben amagada que no han sabut trobar-la. També van fer un estudi de la personalitat del líder, a traves d’entrevistes, discursos i homilies, i se’l definia com un subjecte afectat de deliris de grandesa i al·lucinacions de caràcter místic, que no exterioritzava tendències agressives, paranoiques o suïcides. La conclusió catalogava com a nul el grau de perillositat (política) de la secta, tant per als seus integrants com per a la societat, i pronosticava que els conflictes successoris dels hereus del pare Palomo la durien a la extinció.
-Justament el contrari del que va succeir, d’això se’n diu ull clínic.
-Doncs si, ara mateix a tot l’estat, tenen dos mil cinc-cents membres. Tots els nens, í la majoria dels adults, viuen, estudien i treballen internats als edificis de l’església, i els reporters de la premsa groga que s’hi han acostat buscant carnada, no han aconseguit publicar els seus reportatges, de tant insulsos, ni en el mes d’agost.


Mentre la Montserrat aparcava el ka[1] a prop de l’edifici Avellaneda, al capdamunt de la avinguda Diagonal, l’Arturo es va forçar a si mateix a desterrar de la ment el pessimisme que l’havia començat a envair poc desprès d’arribar a la escena del crim, el dia abans. Tant sols serviria per desanimar a aquells que ja nomes podien esperar que l’assassí pagues per el seu crim i a aquells que, sense saber-ho, podien aportar algun indici. A mes, era molt importat dur la confiança en la victòria escrita a la cara, per que mai es podia saber quant hom es creuava amb el criminal. Mentre s’embadalia amb els relleus geomètrics abstractes de la façana, pensava en el que deia el dossier dels immobles de la església a la resta del país: tots es deien igual, tots estaven situats en zones benestants i no tenien altres edificis a prop. L’església comprava molt discretament tots els edificis Avellaneda, i desprès els utilitzava o be els venia amb una altre nom. Així, el que “sabía” podia trobar fàcilment una llar amiga en una ciutat desconeguda.
-Des d’un punt de vista purament estratègic,la localització de la seu es immillorable: domina la ciutat, te parades d’autobús i de metro a prop i l’autopista comença a uns pocs metres.
-Si, si penses en el quarter general de la màfia o alguna cosa per l’estil.
De prop, l’edifici conservava plenament l’aparença de ser una escala de veïns com tantes d’altres, sense cap símbol extern que l’identifiques com el centre neuràlgic de varies ONGs, una confessió religiosa i una potencia econòmica creixent.
La Montserrat va quedar-se a parlar amb el porter mentre l’Arturo pujava a la darrera planta, en un curiós ascensor: tenia dos botoneres, una d’elles molt a prop del terra.
El va rebre un home de mitjana edat, seriós i molt ben vestit, que es va presentar obsequiosament com Oscar Martínez o Pica-soques.







[1] ”Ka” es una deformació de “ca” que es com es coneix als vehicles camuflats

dilluns, 12 de maig de 2014

Capitol 7



Una part del seu cervell estava atenta a tots els vehicles que s’enretiraven per deixar-lo passar, al compàs de la sirena bitonal i els rotatius blaus, però la major part repassava les dades que li havien donat a la central. Nen, tretze anys, assassinat durant la nit, a ganivetades, a Valldoreix, en l'internat d’una misteriosa i – al menys per a ell- totalment desconeguda secta: L’església dels nens.
No acostumava a pensar gaire en poders celestials, però en aquell moment formulava una pregaria amb destinatari indeterminat: si us plau, que no m’hagi de submergir de nou en una secta convertit en una altre persona. O si ha de succeir, si us plau, que no sigui ara. El mes passat no m’hagués importat, però avui es diferent. Deu, no em facis això. Per primer cop estimo a algú. Crec que Sílvia podria ser la dona de la meva vida. No em volatilitzis quant no fa ni una setmana que la conec.
El GPS no va marrar ni un sol cop, i, ben aviat, un agent, indicava el camí cap al segon pis, a un passadís ple de portes iguals a dreta i esquerra, en una de les quals, vigilada per un altre agent, s’agrupaven una desena de persones. Arturo  va entrar, amb Marc trepitjant-li els talons. Exceptuant la manca d’un televisor, la disposició era com la de un hospital, amb el bany al recer de la porta, un armari encastat, i una finestra a la paret del fons, sota la qual hi havia el llit, orientat cap a la dreta. El finat, que jeia panxa amunt amb el tors cobert de sang,  presentava a simple vista tres ganivetades prop de l’estèrnum i profunds talls a les mans, aparentment produïts al intentar aturar l’atac.
La seva cara s’havia congelat per sempre en aquella difusa frontera on cap apel·latiu hi escau be, mes que “nen” però sense acabar d’arribar a “noi”. Fins i tot mort i vestit amb un pijama de seda verda, transmetia seriositat, algú que es convidat a totes les festes pre-adolescents tant sols per que els pares es tranquil·litzin.
La que presumptament era l’arma homicida, un ganivet de cuina amb una fulla d'almenys trenta centímetres, era al costat seu, sobre el llit.  Un coixí amarat de sang era al terra, entre el capçal del llit, la tauleta, una cadira i un escriptori-llibreria que acabaven d’omplir el pany de paret. A la paret contraria, un sofà reclinable completava el mobiliari de la cambra.
-Qui ha trobat el cos?-
-La ajudant del responsable d’aquesta secció, inspector. Sembla ser que en cada pis hi ha un responsable, una mena de delegat de classe-
-I on es aquest responsable?-
-Es la víctima senyor. La seva lloctinent- el caporal va consultar les seves notes- si no ho he entès malament es diu Gisela, s’ha estranyat de no veure’l, ja que normalment s’aixecava molt d’hora. Davant de la porta ha trobat un parell de guants de làtex, tacats de sang, ha entrat i l’ha trobat així. Assegura que no ha tocat res per que li ha semblat evident que ja era mort. M’ha semblat...molt entenimentada, senyor, com si fos una adulta en comptes de tindre onze anys
-Ella te alguna idea de qui pot haver estat?
-Ni la mes mínima, assegura que era d’allò mes estimat per tothom
-Vull una copia de la seva declaració, i parlar-hi. Imagino que aquí hi haurà una cuina, busqueu al cuiner i ensenyeu-li el ganivet, a veure si el reconeix, i que us expliqui si estava rere alguna porta o calaix tancat amb clau. Vull que localitzeu als pares d’aquesta nena i als de la víctima. També vull interrogar als darrers que van veure amb vida a la víctima i al porter. Marc, vull que parlis amb els ocupants de les cambres contigües i la del davant, i amb qualsevol, a tot l’edifici, que tingui problemes d’insomni, que se’n vagi a dormir molt tard, s’aixequi molt d’hora, o que no dormi
-Això dels pares…Be, aquests nens no tenen pares.- el caporal havia tingut temps suficient  d’assabentar-se d’un munt de dades insol·lites- Una gran part dels nens que formen part de l’església son orfes. Els seus tutors legals son membres de l’església.  Els faré vindre. I una altre cosa: Acaba d’arribar un inspector en cap de la policia nacional i vol veure’l. Es al pati, esperant-lo

El Luis Andres era un home gran, especialment en el pla horitzontal. En la seva cara s’hi barrejaven a parts iguals la bondat i la determinació de qui acostuma a sortir-ne amb la seva peti qui peti. I el que semblava a punt de petar, per cert, era l’uniforme blau marí, que havia conegut temps mes folgats. Mentre es dirigia cap a ell, l’Arturo va forçar el gest seriós davant el pas fugaç d’una imatge mental de còmic infantil: vestit amb calçotets de pell de bisont, aquella mena d'Obèlix abocat a la cova d’un dinosaure, tot cridant-lo enjogassat, -pst, pst, mixeta, mixeta- mentre amaga rere seu un enorme garrot ple de nusos.
El seu to no va baixar en cap moment de la obsequiositat mes untuosa, i fins i tot va arribar puntualment a la adulació. En resum; donat que un dels nens acollits en aquella església era nebot segon del inspector i l’havia avisat de l’assassinat, el Cos Nacional de Policia en general i l’inspector en cap Luis Andres Sánchez Sanchez en particular desitjaven molta sort als Mossos i a l’Arturo en la prompta resolució d’aquell cas i oferien la seva col·laboració mes desinteressada en tot el que calgués.
L’ Arturo es comporta en tot moment com si aquell fos el pa que s’ hi dones cada dia, regracia amb idèntica efusivitat la pluja de benaurances, i s’excusa per la gran quantitat de feina que li espera, mentre es pregunta si realment li estaven oferint col·laboració o es preparaven per fer-li la traveta.

dissabte, 3 de maig de 2014

Néstor Burma

Néstor Burma es el detectiu que protagonitza les novel·les policíaques de l'escriptor franc-belga Léo Malet, 33 novel·les i 5 contes curts que foren molt populars a França a partir de 1940 fins de la mort de l'escriptor, el 1996. L'he volgut reivindicar per que trobo que, almenys al nostre país, es un gran desconegut i que no s'ho mereix.