dissabte, 28 de juny de 2014

Concurs internacional: "Ments esmolades"

Bases del concurs:

1: L'escriptor Jordi Martí Vidal convoca el concurs internacional "Ments esmolades" per la promoció de la seva novel-la: Culleres de vora esmolada"

2: Podran participar tots el lectors/es de la novel-la sense cap distinció per edat, sexe, nacionalitat, etc

3:El guanyador del concurs, sera el primer/era que publiqui, en els comentaris d'aquest blog, la resolucío de l'enigma seguent: dins la novel-la hi ha una referencia literària indirecta a una icona cinematogràfica d'abast mundial. Quin es el nom de l'autor/a d'aquesta icona?

4: El premi consistira en l'elecció, per part del guanyador, del nom, edat, sexe, trets físics, psicològics i anímics, i qualsevol altra característica que ell vulgui destacar, de un personatge rellevant de la tercera novel-la de la serie protagonitzada per l'inspector Arturo Ferriz.

5: El guanyador també rebrà un exemplar d'aquesta tercera novel-la, quan sigui publicada.

6:En el cas que, quant es descobreixi l'enigma, la mencionada novel-la ja estigui en proces de ser escrita o publicada, el premi es traslladara amb les mateixes condicions a la quarta novel-la de la serie, i aixi successivament.

dimecres, 25 de juny de 2014

Presentació de la novel·la

El proper divendres 27 de juny a les 19h, a la biblioteca Aigüestoses, de Sant Andreu de la Barca, el llibre serà presentat en public per l'escriptor Santandreuenc Albert Riudebas.

diumenge, 15 de juny de 2014

La Lambretta (2/3)



En Pere Mata va reflexionar llargament sobre el problema que se li presentava al davant. Incomprensiblement, les autoritats, la naturalesa i Deu es negaven a reconèixer que la distancia mes curta entre dos punts es sempre una línea recta, i  l’obligaven a fer interminables giragonses entre el seu punt inici i el seu punt de destí.
Per sort, en Pere es va fixar en que algunes Lambrettas agafaven les corbes sense inclinar-se gens ni mica gracies a un accessori revolucionari: el sidecar.
Aixi que ho va descobrir, al Pere li va faltar temps per entrar al bar de baix de casa, mostrar el seu turmell cobert de crostes i esmentar vagament un consell del metge, per que algú sortís a engegar-li el motor. El venedor del concessionari va quedar-se estupefacte quant va descobrir que aquell client tant peculiar no venia a desfer la compra, sino a gastar-se mes diners.
En el primer gir, a la dreta, en Pere va quedar encantat, simplement havia de girar el manillar com si fos el volant d’un automòbil. En canvi, els girs a la esquerra el van deixar profundament trasbalsat, ja que aquell embalum s’aixecava, la roda perdia el contacte amb el terra, en Pere frenava i redreçava el vehicle, però quant volia seguir amb la trajectòria de la corba tot es  tornava a torçar, fet que convertia els canvis de direcció en recorreguts erràtics esquitxats d’imprecacions.
Va pensar en tornar al concessionari a instal·lar un segon sidecar a la banda esquerra, però es va dir, sospirant, que probablement li sortirien amb alguna collonada com ara que estava prohibit per una norma estúpida.
Llavors va caure en que un pes al sidecar solucionaria aquest problema i amb aquest esperit va anar a buscar la seva dona.
Amb ella confortablement instal·lada, en Pere va descobrir que els problemes no s’acabaven, simplement patien una mutació. El pes de la seva dona sumat al pes del sidecar dominaven la moto, de manera que, quant accelerava se’n anava cap a la dreta, i quant frenava es desviava cap a la esquerra. Evidentment, es va ocupar de que la seva dona conegués exactament el que pensava d’ella i el que podria fer amb els quilos que segons ell li sobraven, cada cop que una d’aquestes coses succeïa.
Calia trobar un equilibri entremig, i el va trobar, desprès de molts assajos, en una pedra de trenta quilos, única ocupant permesa a partir d’aquell moment al sidecar, mentre la dona del Pere, asseguda de costat segons els canons de la època, se sostenia en precari equilibri sobre l’escadusser tros de seient que li deixava lliure el seu marit.

dijous, 5 de juny de 2014

La lambretta (1/3)



En Pere Mata, com tants altres catalanets de la postguerra, no podia ni somiar en comprar-se un cotxe, però si que estava al seu abast accedir a la motorització sobre dues rodes.
La Lambretta 125 de tres velocitats feia molta patxoca a l’aparador de la botiga, però quan es tractava d’utilitzar-la, presentava una sèrie d’inconvenients respecte als automòbils.
En primer lloc, no s’engegava girant amb dos dits una clau, com ell havia vist fer als conductors dels automòbils, sinó que calia donar una enèrgica trepitjada a un pedal ad hoc, i el Pere, que perdia tota la força per la boca, no n’era gens destre.
Panteixant, vermell de suor i de nervis, i amb el turmell sagnant, va desistir d’engegar el motor en el seu primer viatge i va deixar que ho fes el venedor, que donava gracies a Deu de que aquell client tant particular hagués pagat abans de provar la moto.
A pas de bou, sense atrevir-se a posar segona, va trobar una placeta solitària on practicar la tècnica necessària per dominar aquell perillosíssim vehicle, i allà va descobrir el segon despropòsit que presentava: resulta que per tombar, no era suficient amb girar el manillar en la direcció escollida! A mes, calia inclinar-se per contrarestar la força centrifuga! Allò era arriscadíssim, i nomes de pensar en veure com el terra s’anava acostant a una de les seves orelles ja li agafava vertigen i rodaments de cap.
Abans de resoldre aquest problema, calia anar a casa i complir amb els compromisos socials i familiars. Mentre esperava que baixes la dona, que es vestia per la ocasió, va convidar tots els parroquians del bar de baix a sortir i admirar la maquina i llavors va tindre una inspiració. Dirigint-se al que semblava mes entès li va dir, fatxenda:
-Ja has escoltat com sona el motor? Va fina com un rellotge. Ja ho veuràs, engega-la-
Tothom estava tip i recuit de sentir Lambrettas, però desitjant complaure el Pere en un dia tant feliç, el veí, sol·lícit, va accedir, i el Pere va apressar la dona per marxar abans que a ningú se li acudis de tornar a aturar el motor.
Un cop en marxa, en Pere va recordar que havia vist engegar vehicles pel procediment de deixar-los caure per un pendent abans d’engranar la velocitat, o sigui que el viatge inaugural va consistir en una parsimoniosa ruta fins al castell de Montjuic, on els pendents garantizaven el retorn.