diumenge, 15 de juny de 2014

La Lambretta (2/3)



En Pere Mata va reflexionar llargament sobre el problema que se li presentava al davant. Incomprensiblement, les autoritats, la naturalesa i Deu es negaven a reconèixer que la distancia mes curta entre dos punts es sempre una línea recta, i  l’obligaven a fer interminables giragonses entre el seu punt inici i el seu punt de destí.
Per sort, en Pere es va fixar en que algunes Lambrettas agafaven les corbes sense inclinar-se gens ni mica gracies a un accessori revolucionari: el sidecar.
Aixi que ho va descobrir, al Pere li va faltar temps per entrar al bar de baix de casa, mostrar el seu turmell cobert de crostes i esmentar vagament un consell del metge, per que algú sortís a engegar-li el motor. El venedor del concessionari va quedar-se estupefacte quant va descobrir que aquell client tant peculiar no venia a desfer la compra, sino a gastar-se mes diners.
En el primer gir, a la dreta, en Pere va quedar encantat, simplement havia de girar el manillar com si fos el volant d’un automòbil. En canvi, els girs a la esquerra el van deixar profundament trasbalsat, ja que aquell embalum s’aixecava, la roda perdia el contacte amb el terra, en Pere frenava i redreçava el vehicle, però quant volia seguir amb la trajectòria de la corba tot es  tornava a torçar, fet que convertia els canvis de direcció en recorreguts erràtics esquitxats d’imprecacions.
Va pensar en tornar al concessionari a instal·lar un segon sidecar a la banda esquerra, però es va dir, sospirant, que probablement li sortirien amb alguna collonada com ara que estava prohibit per una norma estúpida.
Llavors va caure en que un pes al sidecar solucionaria aquest problema i amb aquest esperit va anar a buscar la seva dona.
Amb ella confortablement instal·lada, en Pere va descobrir que els problemes no s’acabaven, simplement patien una mutació. El pes de la seva dona sumat al pes del sidecar dominaven la moto, de manera que, quant accelerava se’n anava cap a la dreta, i quant frenava es desviava cap a la esquerra. Evidentment, es va ocupar de que la seva dona conegués exactament el que pensava d’ella i el que podria fer amb els quilos que segons ell li sobraven, cada cop que una d’aquestes coses succeïa.
Calia trobar un equilibri entremig, i el va trobar, desprès de molts assajos, en una pedra de trenta quilos, única ocupant permesa a partir d’aquell moment al sidecar, mentre la dona del Pere, asseguda de costat segons els canons de la època, se sostenia en precari equilibri sobre l’escadusser tros de seient que li deixava lliure el seu marit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada