dimecres, 9 de juliol de 2014

La lambretta (3/3)



Un cop dominat el perill de les corbes gracies al sidecar i la pedra, en Pere Mata va accedir a les reiterades peticions de la seva dona: participar en les excursions en moto que feien els seus nombrosos germans i cosins.
Aviat es va veure que el ritme de ruta habitual en aquestes sortides, mai mes tornaria a ser el que era desprès de la incorporació del Pere Mata, un home assenyat, que es desplaçava a  velocitats que no exposessin el cos humà -concretament el seu- a riscos antinaturals. Els parents de la seva dona podien, si volien, causar una massacre accelerant fins i tot a mes de trenta Km/h les seves Lambrettas, Vespas i fins i tot una Zundapp de l’exèrcit nazi adquirida qui sap com, carregats amb la dona, els nens, roba d’abric i tot el necessari per fer un picnic. Ell no tenia pressa per morir.
Ben aviat, els homes van decidir que la única manera de no deixar enrere la seva estimada parenta i l’histèric del seu marit, era que anessin els primers.
Les dones, per la seva banda, van acordar que una caravana de motos desplaçant-se a velocitats gairebé negatives, mereixia una senyal, una identificació per que els altres conductors que se’ls trobessin davant, per exemple, a les costes de Garraf, giressin cua i marxessin cap a casa a esperar un dia mes propici. A la següent sortida, totes les motos lluïen unes vistoses banderoles amb la inscripció “Penya els Cagueres”.
L’avantatge de que el Pere fos el primer, es que no calia preocupar-se d’avisar als altres si algú li calia o volia aturar-se. Ell ja s’aturava cada pocs metres per que tenia gana, set, ganes d’orinar o fer de ventre, rampes, son, brosses a l’ull, o per que se li feia la “perla”[*].I evidentment, abans de posar-se novament en marxa, calia que algú de la comitiva, anés a engegar la moto del Pere.
Un cop l’any, en Pere i la seva dona, anaven a Andorra, a casa d’uns parents del Pere. Sortien de Barcelona a les sis del matí, i arribaven a Andorra passades les 10 de la nit. Cal tindre en compte, que en aquests viatges, en Pere perdia molta estona per trobar el lloc adequat on fer cada aturada, tant sols servien aquells indrets que tenien un pendent on engegar la Lambretta, o algú que domines el difícil art del cop de peu en la direcció i força precisa. Això no va canviar fins que el fill del Pere, amb tres anys, va demostrar al seu pare que, amb una coça despreocupada, ell podia engegar-li la moto. Aquell dia el Pere el va alçar, sospesant-lo, i malgrat que encara no arribava als 30 Kg, va dir-li, amb llàgrimes als ulls: -Fill meu, des d’avui, tu ocuparàs el lloc de la pedra!-




[*] Impuresa sense cremar de la benzina que impedeix l’encesa de la bugia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada