Primer capitol

Dijous 6 d’octubre, 19:45 h.

                             

L’estat de la bateria del mòbil feia inviable seguir jugant, el cafè de la màquina m’havia regirat l’estómac, i la cadira de plàstic estava mutant cap a poltre de tortures. És clar que pitjor ho estaria passant la Montserrat, amb un laparoscopi i unes pinces regirant-li els budells, i patint, sobretot, per que l’apendicitis aguda li hagués arribat quan estàvem sols i treballant, fet que ens havia obligat a deixar la feina que estàvem fent per córrer a l’hospital més proper.

Vaig alçar la vista i em vaig veure un cop més reflectit a la vidriera de la sala d’espera: cabell curt i negre amb algunes canes i constitució normal amb una incipient panxeta. No estava malament, malgrat que, degut a les circumstàncies, segur que aparentava més anys dels trenta-cinc que tenia i no oferia la imatge ideal d’un inspector del cos de Mossos d’Esquadra.

M’estava plantejant si pagava la pena una escapada ràpida al quiosc més proper que, en estricte compliment de la llei de Murphy, provocaria en aquell interval l’arribada de la parella o els pares de la Montserrat, o qualsevol altra persona afí a la malalta que em faria sentir indigne de la senzilla tasca d’esperar les noves del metge, quan el nervi òptic va enviar-me al còrtex cerebral un impuls suficientment potent. Evidentment va mal interpretar la meva mirada, per que va anar directament a asseure’s al meu costat.

Com a policia, m’he enfrontat molts cops a bandes de punks, i el que menys esperava era que un d’ells vingués a xerrar amb mi, i de tots els de Barcelona, aquell semblava el més vistós. La cresta verda i blava fosforescent, la jaqueta texana esparracada, els pantalons amb un camal de cada color, els nombrosos pírcings, i les sempiternes botes militars, apareixien esquitxats, o directament coberts, d’una abundant quantitat de sang que possiblement havia sortit de sobre la seva orella esquerre, coronada ara per una col·lecció de sutures.

– ¿Chana no? –va dir mirant-se a si mateix aixecant una cella–. ¡Voy a matar a ese hijo de perra! ¡Con un hacha, pavo! ¡Nos quería matar con un hacha! ¡A la Koki casi le arranca el brazo! –Alçava bastant la veu, ignorant els meus intents de que recordes on érem.

–Vale, ahora cálmate y…

– ¡Y diciendo que dábamos mala imagen, noshajodioelpeazocabrón! ¿Y un hijoputa dando hachazos no da mala imagen?

–Pues... sí –la veritat era que jo estava més preocupat d’aturar aquella conversa que de respondre alguna cosa coherent–. Has tenido suerte, no? –en pocs segons, ja havíem aconseguit la interrupció de les converses dels pacients de tota la sala d’espera que, amb més o menys fingiment, paraven l’orella.

– ¿Pero qué dices, suerte? ¡Que me he apartado a tiempo! –del sobre que tenía entre les cames en va treure un TAC craneal que mostrà orgullosament–. Mira, mira, este soy yo –va dir amb un somriure idiota entre un cor d’exclamacions ofegades de l’audiència– tengo un cacho pedazo de hueso dentro de la cabeza.

– ¿¡Y nodespréslo sacan!? –el que mostrava el TAC era una considerable estella d’os que havia penetrat uns centímetres al cervell.

–No quieren. Se ve que la anestesia y el jako se montan unos pollos muy tochos dentro del cuerpo.

– ¿Y tu novia?

–Le están cosiendo el brazo. Me he tenido que salir porque me daba la risa.

Murmuris reprovatoris des dels quatre punts cardinals de la sala.

– ¡Hombre! Reírse en un momento así...

– ¡Es que no paraba de chillar!

–Claro, por el dolor...

–No se entera de na, va puestísima! Es que le gusta pincharse en ese brazo –i la imità posant veu de falset–. ¡Cortadme el otro si queréis, cabrones, pero éste me hace falta!

De nou un oooh! generalitzat.

– ¡Coño!  –no acostumo a dir renecs, però aquella situació em desbordava.

–Y yo, venga a decirle: Koki, que te pinchas con el otro. Y ella: que no, que me pincho en éste. Y yo: sí, pero con la otra mano. Y ella: sí, pero en este brazo. Y yo: sí, pero con la otra mano. Y ella: ¡No me toques más los cojones! El brazo que me hace falta es éste. Y yo: sí, pero te pinchas con la otra mano, y la mano esta cogida al brazo. Y allí se ha quedao con la boca abierta, y yo venga a descojonarme, y los putos médicos me han echado.

–Bueno… normal… supongo.

–Voy a salir a pillar algo.

– ¿No quieres que te quiten el trozo de hueso del cerebro?

–Eh! Que voy a pillar para los dos, la Koki va a salir con un mono, uf, se pone insoportable.

–Vostè és l’acompanyant de la Montserrat Casals? Ja està a la sala de reanimació, la apendicectomia ha anat molt bé. Si vol, la pot passar a veure...

–Gràcies –i girant-me cap al punk, que semblava disposat a marxar– ahora vendrá la policía a tomarte declaración. Sé que no te gusta, pero mira, yo soy mosso y no muerdo. ¿Y al del hacha mejor lo encerramos, no? –Vaig marxar, deixant-lo amb la boca oberta, i a la porta d’urgències em vaig creuar amb una parella de mossos d’uniforme que se’m van mirar amb sorpresa.

–Inspector, no sabíem que era aquí. La sala del 112 ens ha enviat per un presumpte intent de doble homicidi. Vostè dirigeix la investigació?

–No, es casual. Però el testimoni que busqueu s’ha posat a parlar amb mi espontàniament. És toxicòman, però és un bon paio.

–Així dons...?

–Que us doni l’adreça de casa seva i que hi vagin tres patrulles a detenir un pertorbat que té una destral, i... la historia del braç de la Koki no cal que figuri a l’informe, però que us l’expliqui.